Comparació de Big Fish i Amelie

El Cinema Fantàstic

Big Fish

Big Fish és una pel·lícula de temàtica fantàstica.

Fitxa Tècnica

Direcció: Tim Burton

País: EUA

Any: 2003

Durada: 125 min.

Idioma original: Anglès

Lloc de rodatge: Alabama, EUA

Argument

Edward Bloom (Albert Finney) és un home estatunidenc que en els seus últims moments de vida explica la seva vida al seu fill Will(Billy Crudup), que aquest l’únic que vol és arreglar la seva relació amb el seu pare. Quan Edward Bloom explica les històries, son tan fantàstiques i absurdes que en Will no se les creu fins que al funeral del pare veu que tots els personatges que citava son reals.

Característiques

-          La música ajuda a situar-se en les escenes.

-         En les escenes tranquil·les els colors son suaus, però en les escenes d’acció els colors son més forts.

-          Predomina l’ambient gòtic i ombrívol.

-          En les escenes on predomina el protagonista hi ha multitud de colors, llums i fantasia, però en les histories secundàries no.

-          Aparició de flashbacks quan el pare explica histories al seu fill.

Amelie

 Amelie és una pel·lícula de gènere fantàstic

Fitxa Tècnic

Direcció: Jean-Pierre Jeunet

País: França

Any: 2001

Durada: 122 min.

Idioma original: Francès

Lloc de rodatge: Colònia, París i Montmartre

Argument

La pel·lícula comença amb un narrador que narra les coses més importants de la infància d’Amelie. Als 22 anys Amelie marxa de casa per instal·lar-se en un apartament a Montmartre i treballa com a cambrera en un cafè. Tot canvia quan darrere d’una rajola del lavabo descobreix una capsa de joguines antiga. A partir d’aquest moment Amelie s’inventarà una sèrie d’estratègies per solucionar la vida de les persones sense que sàpiguen que ella hi està intervenint.

Característiques

-          Destaquen els colors vermell, taronja, groc i verd.

-          La música acompanya la historia.

-         Abundància de travellings.

-          Abundància de primers plans ja que l’expressivitat dels personatges és molt important en aquesta pel·lícula..

Comparativa Amelie i Big Fish

EL CINEMA FANTÀSTIC

Aquests dies a classe hem estat mirant dues pel·lícules del gènere fantàstic anomenades: Big Fish i Amelie.

El cinema fantàstic és aquell gènere de pel·lícules que tracta temes com la màgia, el món de la fantasia, les criatures inexistents o irreals i en ambients que no són gaire realistes. Cal destacar que aquest gènere neix de la literatura fantàstica per això en rep moltes influències.

Alguns subgèneres d’aquest gènere són: la fantasía èpica, el cinema de superherois i el cinema d’aventura on intervenen elements sobrenaturals (normalment diriges a un públic més aviat infantil).

BIG FISH

FITXA TÈCNICA

Títol original: Big Fish

Any: 2003

Durada: 126 minuts

País: Estats Units

Director: Tim Burton

Guió: John August

Gènere: drama fantàstic

SINOPSIS

William Bloom no té gaire bona relació amb el seu pare Edward Bloom. Al saber que el seu pare té una malaltia terminal, torna a casa seva per passar els seus últims moments amb ell. Una vegada més en William es veurà obligat a escoltar les seves inacabables històries de la joventut (que mai ha sapigut realment si són vertaderes o fictícies).

Però en aquesta ocasió, William tractarà d’investigar coses que li permetran conèixer de la millor manera al seu pare el seu pare explicarà barrejats.

AMELIE

FITXA TÈCNICA

Títol original: Le fabuleux destin d’Amélie Pulain

Any: 2001

Durada: 120 minuts

País: França

Director: Jean-Pierre Jeunet

Guió: Guillaume Laurant, Jean-Pierre Jeunet

Gènere: comèdia dramàtica

SINOPSIS

La protagonista d’aquesta pel·lícula, Amelie, no és una noia com les altres. Ha viscut experiències com: veure el seu peix de colors lliscar cap a les clavegueres, veure a la seva mare morir a la plaça de Notre-Dame i veure al seu pare dedicar tot el seu afecte a un gnom que té al jardí.

A més a més, a mida que va creixent es va converteix en cambrera d’un bar de Montmartre.

Al fer vint-i-sis anys, Amelie descobreix el seu objectiu a la vida: arreglar la vida als altres. Així ho fa, sense que s’adonin, amb les persones del seu entorn. Aquesta missió es veu afectada per l’arribada d’un noi peculiar (Nino Quincampoix) que té dues feines: en un túnel del terror i en un sex-shop. L’objectiu d’en Nino és identificar a un home que apareix en una foto d’un fotomatón però la seva búsqueda es veu interrompuda per Amelie. A Amelie li encanta en Nino, però prefereix fer-li alguns jocs abans de descobrir-se de veritat.

COMPARACIÓ DE LES DUES PEL·LÍCULES

BIG FISH

1. Els colors que apareixen els les escenes més tranquiles i alegres són més aviat saturats. En canvi en escenes on la situació és tensa o difícil pels personatges els colors solen ser més foscos i poc saturats.

2. La música té un paper molt important ja que ajuda a situar-se en els contextos de les situacions.

3. Ambients gòtics i ombrívols.

4. En les anècdotes del protagonista hi ha molts colors, lluminositat i fantasía. En canvi en la història real tot és més tènue.

5. Apareixen molts flashbacks quan es fa referència a històries del passat que el pare explica al fill.

AMELIE

1. El color és molt important en aquesta pel·lícula: destaquen colors vius com el vermell, el taronja i el groc, combinats amb tons de blau o de verd.

2. La música fa d’acompanyament a la història.

3. En la majoria de les escenes es troben travellings (dóna moviment i ritme a la història).

4. També apareixen primers plans per mostrar expressions dels personatges, ja que una de les característiques principals de la pel·lícula és la expressivitat dels personatges.

WEBS INTERESSANTS:

-http://thekadencia.blogspot.com/2014/08/big-fish-la-realidad-es-subjetiva.html

-https://www.culturagenial.com/es/pelicula-amelie-de-jean-pierre-jeunet/

El Cinema Bèl·lic

Adrià Solé   1 Batx c

El Cinema Bèl·lic

El gènere bèl·lic es aquell en que pertanyen pel·lícules y series de televisió que centren la seva historia en guerres i des de la seva invenció, va quedar patent que el cinema podia ser un mitjà que permetés arribar a grans quantitats de gent d'una manera ràpida i relativament senzilla.

Durant la Guerra Civil espanyola els dos bàndols van fer servir artistes per a  tasques de comunicació o el reforç de la moral de combatents i civils.

Durant la Segona Guerra Mundial els països bel·ligerants van continuar utilitzant la pantalla gran com a via per transmetre a les seves tropes i habitants l'esdevenir de la campanya i consciència de les necessitats per a la victòria en el conflicte, tot això gràcies als reportes de guerra.

Anys desprès a causa de la Guerra de Vietnam el cine bèl·lic va anar en decadència, però poc després va tornar a ressorgir, fent que el protagonista guanyi en la pantalla.

Al cap d’uns anys apareix un corrent en que es mostra el soldat com a persona amb sentiments i temors, a més dels nombrosos dubtes que li provoca la guerra.

Característiques

El gènere bèl·lic representa els conflictes armats i fets de militars estratègics i tàctics durant els conflictes en el camp de batalla on sorgeixen espies i defensors d'exèrcits qui utilitzen les seves tècniques militars per vèncer l'enemic.

La representació dels personatges bèl·lics són caracteritzats per l'expressió de sentiments de poder o humilitat.

Els antagonistes busquen el benefici de la col·lectivitat i son víctimes dels subjugadors a qui s’enfronten.

Evolució

La primera part abasta des de finals del segle XIX i fins a començaments de la Primera Guerra Mundial (en 1914), on tenim produccions com Tearing Down the Spanish Flag (1898), considerada com una de les primeres produccions del gènere, on ens parlen de la guerra Cubana (1989).

La segona part es centraria en els successos esdevinguts pròpiament a la Gran Guerra, en la qual es van fer films com Over the Top (Over the Top, 1918).

La tercera ens mostra l'esdevingut abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial, en la qual es van fer cintes com Confessions of a Nazi Spy (Confessions of a Nazi Spy, 1939).

Finalment tenim la quarta part en la qual veiem els conflictes bèl·lics esdevinguts durant la segona meitat del segle XX, de la qual tenim pel·lícules com Apocalipsi ara (Apocalypse Now, 1979).

El cinema bèl·lic va fer un pas més quan van evolucionar encara més els efectes especials, ja que les escales de les batalles ja no serien locals, mundials o entre espècies, sinó que ara serien entre civilitzacions. El millor exemple d'això és la saga de la Guerra de les Galàxies, la qual va començar en els anys 70 amb Star Wars: Episodi IV - Una nova esperança (Star Wars: Episode IV - A New Hope, 1977).

Avui dia, la producció de pel·lícules bèl·liques es torna a centrar en històries darrere de la guerra i tracta d'explicar-versions més personals dels successos.

Cinema de Terror

EL CINEMA DE TERROR

El cinema de terror te la intenció de provocar a l’espectador la sensació de por, incomoditat i/o preocupació.

Característiques

El cinema de terror agafa idees de la literatura, supersticions, llegendes populars, així com pors i malsons nascuts de contextos socioculturals actuals i precisos.

Els personatges utilitzats normalment son aquells que generen repulsió i temor com vampirs, bruixes, homes-llop, zombis, monstres... (Dràcula 1992)

El cinema de terror es caracteritza per la poca il·luminació que te per provocar la sensació de por i inseguretat.

Els escenaris típics son aquells que ja de per si generen por com per exemple cementiris, cases abandonades, orfenats, castells, etc i majoritàriament es visitaran de nit. (The woman in Black 2012)

També es caracteritza per la banda sonora densa i espessa juntament amb els terrorífics efectes especials que fan que l’espectador estigui incòmode, que gràcies això es potència la pel·lícula.

Història

La primera cinta que es pot considerar de terror va ser La Mansión del Diablo dirigida per Georges Mélièrs i estrenada al 1896 a París. Però per moltes persones la primera pel·lícula de terror va ser realitzada al 1910 per J.Searle Dawley i va ser la primera adaptació del mite de Frankenstein.

Durant els anys següents el cine de terror ha anat adaptant noves fonts de inspiració fent que actualment sigui un dels gèneres més exitosos.

Adrià Solé

ANIME I MANGA (ABRIL)

L’ANIME

L’anime és el terme que s’utilitza en japonès per a fer referència a l’animació de dibuixos, és a dir, als dibuixos animats. En els seus inicis es dibuixava a mà però avui en dia es fa tot a través de l’ordinador. Generalment van dirigits per a tots els públics des de nens i adolescents fins a adults.

TIPUS D’ANIME

Es poden establir tres tipus de classificacions en l’anime:

SEGONS L’AUDIÈNCIA

• Kodomo: està dirigit als nens. Representen l’univers infantil, tenen molts colors y estan plens de fantasia. Un exemple seria Doraemon.
  
  
  
• Shonen: està dirigit als nois adolescents. “Shonen” significa nen. Les temàtiques més comunes són batalles i competicions. Un exemple seria: Dragon Ball.

• Shojo: està dirigit a les noies adolescents. Tracta temes amorosos. Un exemple seria: Candy.

• Seinen: està dirigit a homes adults. És semblant al Shonen però té més escenes violentes. Un exemple seria: Black Lagoon.

• Josei: està dirigit al públic femení adult.  Tracta relacions amoroses, sentiments i contingut sexual.

SEGONS LA TEMÀTICA

• Maho Shojo: als protagonistes se’ls afegeixen poders i responsabilitats importants. Significa noia màgica o amb poders màgics. Un exemple seria Saylor Moon.

 Mecha: els protagonistes són grans robots. Un exemple seria Mazinger Z.

• Sentai: els personatges principals són un grup de superherois. Un exemple seria Cyborg 009. 

• Spokon: explica històries sobre esports o competicions. Un exemple seria Súpercampeones.
  

• Post-apocalíptico: tracta històries del futur en situacions devastadores. Es presenta un món destruït i els protagonistes han d’intentar millorar-ne la situació i sobreviure. Un exemple seria El puño de la estrella del norte.

• Meitantei: tracta històries policíaques, investigacions i assassinats. Un exemple seria Meitantei Conan.

• Shonen-ai i Yaoi: és un romanç entre homes. Un exemple seria Loveless.

• Shojo-ai i Yuri: és un romanç entre dones. Un exemple seria Strawberry Panic.

• Hentai: és anime de caràcter pornogràfic.

• Ecchi: tracta situacions incomodes amb personatges maldestres. S'utilitza l'humor i la comèdia. Un exemple seria Golden Boy.

• Harem: el protagonista d'aquest gènere esta envoltat de dones que estan enamorades d'ell. Un exemple seria Negima.

  

SEGONS L'ESTIL

• Bishojo: hi predominen dones joves i belles.

• Bishonen: hi predominen els homes joves i guapos.

• Kemono: els personatges tenen trets animals i animals trets humans.

• Moé: es caracteritza perquè els seus personatges són molt tendres.

MANGA

El manga és el terme que significa còmic en japonès. Es va desenvolupar a finals del segle XIX però la seva forma moderna comença poc després de la Primera Guerra Mundial.

El manga és un còmic per a totes les edats i inclou una àmplia varietat de temes. A més, a diferència dels còmics occidentals el manga generalment és en blanc i negre.

Alguns exemples de manga serien: Naruto, Dragon Ball, One Piece, entre d'altres.

  

ESTUDIO GHIBLI

L'Estudio Ghibli és l'estudi d'animació més famós de Japó. Les seves pel·lícules són internacionals i han arribat a competir e festivals internacionals de cinema. El nom de "ghibli" prové de la paraula italiana que es refereix al vent àrid i arenós, ja que es volien referir a "un nou vent" en la indústria de l'anime.

L'estudi va ser fundat l'any 1985 per Hayao Miyazaki i Isao Takahata, més el productor Toshio Suzuki. La majoria de les pel·lícules han estat produïdes per Miyazaki.

HAYAO MIYAZAKI

Hayao Miyazaki va néixer a Tòquio el 5 de gener del 1941. És un director, productor, animador, guionista i il·lustrador molt destacat en el món de l'anime japonès. Juntament amb Isao Takahata són els creadors de l'Estudio Ghibli i són considerats uns dels grans mestres de l'animació japonesa a nivell internacional.

Entre els seus filmes destaquen: El meu veí Totoro (1988), Porco Rosso (1997), El viatge de Chihiro (2001), El Castell Ambulant (2004) o El vent s’aixeca (2013).